THE ROYAL OPERA HOUSE
Crònica de Claudina Vallès
Està clar que hi ha títols que no necessiten presentació però que les seves representacions tenen èxit assegurat. L’opera Rigoletto del compositor italià Giuseppe Verdi amb llibret de Francesco Maria Piave, n’és un clar exemple i aquest és el títol del que vam poder gaudir el passat dimarts a l’Ateneu Cinema d’Igualada, amb un èxit de públic total.
L’argument també és conegut, però no per això, perd l’encant amb el temps. La història del bufó, geperut i desgraciat, que per subsistir ha de servir al viciós Duc de Màntua, aconseguint-li totes les dones del país, amb independència si son casades o solteres, no passa mai de moda. Va ser un èxit el dia de la seva estrena a Venècia i continua sent una de les operes més representades en la actualitat.
Però l’argument, basat en la novel·la de Victor Hugo «Le roi s’amuse», va molt més enllà. Rigoletto té un secret, la cosa més valuosa i pura que es pot imaginar – la seva filla Gilda – a la que té tancada a casa per protegir-la del pervers Duc. Ell, disfressat d’humil estudiant aconsegueix seduir la jove que, amb enganys i malentesos, acaba al llit ducal. Quan el bufó Rigoletto s’adona del què ha succeït, es creu sota els efectes d’una maledicció i decideix contractar un assassí – Sparafucille – per acabar amb la vida del malvat Duc. L’assassí i la seva germana Maddalena es preparen per la malifeta, però l’amor romàntic de Gilda pel Duc, fa que sigui ella – disfressada de noi – qui pren el lloc de víctima amb la comprensible desesperació de Rigoletto.
Aquesta adaptació, va causar a l’època (1855 ) innombrables maldecaps a Verdi i Piave, amb la estricta censura austríaca, que controlava qualsevol espectacle que s’estrenava dins el seu territori del que formava part el nord d’Itàlia. El fet de presentar un noble viciós i depravat no agradava als governants de l’època, que pensaven que un rei que s’encapritxés d’una filla no era una vergonya, sinó que era un honor.
En aquesta reposició del muntatge que David Mcvicar va presentar al 2001, tot aquest conflicte queda reflectit. Una orgia explícita al Palau Ducal, la austeritat de la casa de Rigoletto, la sordidesa de la Taverna del assassí Sparafucille, amb una escenografia pseudo – industrial (Michael Vale), que contrasta amb un vestuari d’època (Tanya Mccallin) ambienten l’argument fent-lo volgudament dramàtic.
L’orquestra, sota la direcció d’un dels directors més coneguts del moment – Sir Antonio Pappano, va sonar brillant i contundent en conjunt, en especial en els moments de més intensitat argumental.
En el paper de Rigoletto, van sentir el baríton grec Dimitri Platanias, en substitució del malaurat Dmitri Hvorostovky que va morir el Desembre passat. Platanias, que posseeix una presencia imponent, bella veu, emoció desbordant va fer una interpretació memorable, especialment en l’ària mes coneguda del personatge «Cortigiani, vil razza dannata».
Gilda, va ser la soprano anglesa Lucy Crowe de veu particular, però amb agilitats acurades i intencions escèniques molt adequades al personatge. Aquesta lleugeresa de la noia en contrast amb la imponent veu del pare, va crear moments màgics en els duos, amb especial intensitat en el final entre la filla agonitzant i el pare desesperat.
El menys reeixit de l’elenc va ser potser, el Duc de Màntua del tenor nord-americà Michael Fabiano que, encara que té una bella veu i una gran presencia, no va aconseguir transmetre la ironia, la seducció i el domini físic que se li suposaria a un personatge d’aquesta categoria., encara que en l’arietta “la Donna è mobile” va obtenir un sonor aplaudiment.
Les veus del baix Andrea Mastroni com a Sparafucille, i Nadia Krasteva com la seva germana Maddalena, van donar caràcter i dramatisme a un final fosc i contundent. La resta de personatges Borsa (Lui Gomes), Marullo (Dominic Sedgwick), Monterone (James Rutherford), Giovanna (Kathleen Wilkinson) i especialment el Ceprano del sudafricà Simon Shibambu van complementar amb nivell la història. Així com el Cor, que amb complicats moviments escènic va ajudar a situar els personatges principals.
Aquestes retransmissions en cinema de les grans produccions permeten un apropament dels cantants al públic inusual en l’opera. El primers plans i els enfocaments de detall, fan que l’emoció dels actors arribi amb molta més intensitat a l’espectador del cinema que al del propi teatre.