Per Claudina Vallès

I ja hi tornem a ser, s’inaugura la nova temporada d’Òpera i Ballet de la Royal Opera House – ROH – de Londres i amb ella les retransmissions cinematogràfiques, que, com l’any passat, tenim la sort de poder gaudir a prop de casa, al Ateneu Cinema d’Igualada.

El títol triat per aquesta estrena no podia ser mes contundent, La Valkiria del compositor alemany Richard Wagner. Es tracta d’una producció de caire modern, signada per Keith Warner, estrenada l’any 2005, ara amb direcció musical d’Antonio Pappano i un cast que inclou cantants de gran nivell.

La Valkiria és una òpera en 3 actes, estrenada al 1870 a Munich, i el segon títol dels quatre títols que conformen la gran tetralogia wagneriana de l’Anell del Nibelung (Der Ring des Nibelungen) que composen L’Or del Rin com a títol inicial, Sigfrid i El Capvespre del Déus. És la que es representa més sovint i la que té els números més coneguts, que han aparegut en nombroses pel·lícules i anuncis televisius

L’argument, equiparable a qualsevol gran sèrie èpica tipus Joc de Trons o el Senyor del anells, és enrevessat, ple de fantasia i de vegades rallant l’absurd. Wagner es va inspirar en la mitologia nòrdica per escriure aquesta obra, encara que amb simplificacions i algunes aportacions personals.

Segons el relat de Wagner les Valquiries són les filles de Wotan –pare de tots els deus- i la mare terra, la dea Erda. Són donzelles guerreres que defensen l’Olimp germànic – el Walhalla – de les amenaces del malvats Nibelungs i que tenen com a principal missió recollir les ànimes dels guerrers morts heroicament en batalla pel seu descans etern al Walhalla.

Simplificant l’argument, si es que això és possible en una narració que és plena de simbologies, es podria resumir en les conseqüències de l’arribada d’un desconegut – Sigmund – a casa del matrimoni format per Hunding i Sieglinde. Entre el viatger i la noia apareix una atracció immediata i ella, que és molt infeliç amb el seu marit, anima a Sigmund a que arrenqui d’un arbre del jardí l’espasa que un vell misteriós – Wotan- hi va deixar clavada perquè fos arrencada per algú que ho mereixés. Més endavant la nova parella, Siglinde i Sigmund, descobreixen que són els fills bessons de Wotan i Fricka, que van ser apartats del seu pare i de casa seva.

Sigmund amb la espasa obtinguda, mor en batalla, així com molts altres guerrers i les Valkiries, com es habitual, acudeixen en una imponent cavalcada, a portar-los al paradís germànic. Al capdavant d’elles, la preferida de Wotan – Brünhilde -. Però aquesta vegada, Brünhilde ha desobeït a son pare, i contra la seva opinió amaga a Sieglinde – que es troba embarassada del fill de Sigmund. Quan Wotan, instigat per la seva dona – la dominant Fricka-, ho sap, acut al encontre de la seva filla i la castiga a entrar en un somni etern, envoltada per un cercle màgic que la protegirà, fins que un guerrer, que en sigui digne, la vingui a rescatar.

Però aquesta aparent complicació argumental, s’explica clarament amb la narració musical que en fa Wagner, donant a cadascun dels temes narratius un tema musical “leitmotif” que ajudarà a reconèixer l’explicació lideraria. Aquests “leitmotiven” es van repetint i sobreposant, no només en aquesta opera , sinó en la resta de títols de la tetralogia

En aqueta ocasió i com ens té acostumats, el Mestre Antonio Pappano dirigeix de manera intensa però àgil – especialment en els recitatius que en Wagner poden convertir-se en inacabables – i brillant, amb tota la passió que se li suposa a un director italià en els moments transcendentals.

I com a resposta a una gran direcció, hi ha la resposta d’una orquestra sempre impressionant i uns cantants d’un nivell extraordinari. Així el Wotan del baix – baríton suec John Lundgren impressiona per la seva presencia escènica i potència vocal, permetent reconèixer en tot moment el caràcter del pare del deus.

Emily Magee, encarna a Sieglinde. La soprano nord-americana és convincent en aquest rol, així com el tenor australià Stuart Skelton, que debuta amb rol de Sigmund al ROH. El baix estonià Ain Anger, és un creïbles malvat Hunding, tant a nivell vocal, per la seu imponent registre, com actoral.

La extraordinària soprano sueca Nina Stemme, encarna la heroica Brünhilde, tant intensament com ens té acostumats en totes les seves actuacions i acaba aquest grup de rols principals la contundent Fricka de la mezzo anglesa Sarah Connolly.

El grup de les Valkiries, que amb la seva entrada són, com sempre, el moment més esperat de l’opera, van estar molt correctes i és difícil de destacar-ne una en concret.

Com a contrapunt a aquest gran nivell vocal, la producció de Keith Warner, moderna i descontextualitzada com ens tenen acostumats últimament en els títols wagnerians, està mancada de la coherència formal o com a mínim de la intensitat necessària per ser recordada. El disseny de vestuari, signat per Marie-Jeanne Lecca, és més aviat intranscendent i tampoc aporta cap novetat. Només el disseny de la il·luminació de Wolfgang Göbbel ajuda al dramatisme de la narració, encara que ens porti a una déjà-vu.

Però malgrat aquesta discutible decisió de formalització escènica Die Walküre sempre impressiona, ens inflama i aconsegueix que el públic surti amb ganes d’envair Polònia.

Esperem amb impaciència la propera proposta operística de l’Ateneu Cinema i reiterem la voluntat de que ens hi acompanyeu.