El dimarts 11 d’abril vaig seure al cinema de l’Ateneu sentint que estava a Covent Garden a punt de veure, en directe, Jewels interpretada per la ROH. Londres s’havia traslladat a Igualada per unes hores.
Sempre tinc un cert “runrum” quan vaig al teatre. Sóc ballarina de professió i sobretot de vocació, sóc crítica i l’únic que desitjo quan estic asseguda a platea és que l’espectacle no em deixi indiferent.
Els que ja hem vist molts teatres sabem que hi ha noms que són garantia absoluta de qualitat. El repertori escollit, però, és més subjectiu.
Comença la funció. Els llums de sala s’apaguen, l’orquestra afina les primeres notes al ritme que s’aixeca el teló que dóna pas a les tres parts que composen l’espectacle. El lirisme primaveral de les maragdes, la sensualitat dels robins i la sensibilitat dels diamants. Tres pedres precioses que van servir d’inspiració a Balanchine al veure unes joies en un aparador mentre passejava per una avinguda de Nova York.
Verd, vermell i blanc…
Fauré, Stravinsky i Tchaikovsky….
França, Estats Units i Rússia…
Tres relacions per cada joia. Tres caràcters diferents per a cadascuna sota un mateix llenguatge.
Formes que es fan i es desfan, dibuixos efímers en constant transformació, moviments musicals i moviments que creen una música paral.lela, ballarins amb un domini absolut de la tècnica, un vestuari perfectament dissenyat per definir lliurement els cossos dels intèrprets, una il.luminació ben estudiada i una escenografia majestuosa que reforçava les coreografies discretament.
Tot estava al seu punt just. Tot estava en equilibri.
Però, per mi, va ser un anar despertant massa a poc a poc fins arribar a l’emoció. Em van faltar més moments màgics com els de l’última part. Més diamants en les maragdes i els robins. Més ballarins com la solista vestida de blanc que, a part de la bellesa dels seus braços volàtils, traspassava la felicitat de les ànimes de qui l’estàvem gaudint. Potser perquè no sóc una especial admiradora de George Balanchine, tot i reconèixer l’emprempta i transformació que ha deixat en el món de la dansa o potser perquè em costa la dansa abstracta…Em va faltar sentir la pell de gallina des del primer instant, sentir aquella “enveja sana” de voler estar sobre l’escenari.
Tot i així, malgrat la distància de la pantalla i, siguem realistes, dels kilòmetres físics que ens separen de la capital anglesa, va valdre la pena estar present i agraeixo profundament la iniciativa del cinema d’oferir-nos la possibilitat de veure ballar, un cop més, una de les millors companyies de dansa del món ja que a Igualada tenim una sola oportunitat a l’any de veure dansa de Companyia en viu al teatre de l’Ateneu.
A veure què ens presenten per la pròxima cita…
Mariona Camelia
Ballarina, coreògrafa i directora
de l’Estudi de dansa i expressió dell’ARTE.
.