Repensar la sala petita
Un text especulatiu de Biel Morales Parra
En un món completament saturat d’imatges dopamíniques, on les grans superproduccions s’estrenen a casa, i els algoritmes determinen que s’ha de produir, intento imaginar una nova manera de concebre les sales de cinema, i més particularment la sala petita.
Amb l’expansió de les plataformes i les pantalles gegants colonitzant els menjadors, anar al cinema s’ha convertit en un hàbit cada cop més esporàdic, un costum que s’apaga lentament. Segons informació compartida per l’Institut de la Cinematografia i Arts Audiovisuals (ICAA), al 2023 es van registrar 76,7 milions d’espectadors, mentre que al 2024 la xifra va baixar fins als 72,9. Si viatgem enrere en el temps, abans de la pandèmia els cinemes registraven 104,1 milions l’any 2017 o 107,3 milions al 2019. Si ens fixem en les franges d’edat, la data és encara més preocupant, indicant que la majoria d’espectadors van de la franja dels 45 als 60 anys. És a dir, els joves gairebé no van al cinema, i tenen les seves raons.
Fa només uns anys, el cinema era una experiència gairebé ritual. Si volies veure una pel·lícula, havies d’aixecar-te i anar-hi. Les pel·lícules vivien i morien a la sala, algunes hi restaven setmanes, d’altres s’esfumaven en pocs dies. A posteriori, potser, apareixien a televisió mesos més tard. Ara tot es instantani, estrenes simultànies, normalment, de grans produccions de Hollywood. Només uns quants directors continuen defensant la projecció en sala com una part essencial de l’obra.
No estic en contra de les plataformes, però crec que hi ha un valor insubstituïble en veure cinema en una sala, especialment quan es tracta de films d’autor. Plataformes com Filmin ho han entès: combinen cinema independent amb produccions més comercials i donen espai a nous creadors, oferint mostres paral·leles a festivals i obrint finestres que abans no existien.
Avui en dia, el cinema contemporani és paradoxalment, riquíssim. Amb la revolució del digital, l’accés a softwares gratuïts o inclús la intel·ligència artificial, la fabricació de les pel·lícules està molt més democratitzada. Cada any sorgeixen veus noves, col·lectius històricament invisibilitzats troben presència i apareixen films d’arreu del món, plenes de diversitat i risc. La lluita per la distribució, però, continua sent el gran mur: moltes obres queden relegades a festivals de cinema, plataformes menors o discs durs oblidats.
Imagino un futur fràgil i precari, però vibrant, artísticament viu. Un futur en el qual la raó per anar al cinema canvia: l’espectador no hi busca només entreteniment (cosa que ja té al mòbil o a la televisió), sinó compartir una experiència. La sala petita com una experiència col·lectiva, un lloc on el temps s’alenteix i la mirada es torna comuna. On les pel·lícules es viuen d’una sola tirada, sense interrupcions, sense el ‘’x2’’ni els bucles infinits d’un tiktok que no s’acaba mai.
Fotografia de la Sala Petita de l’Ateneu.