El doblatge i el cinema nacional
Per Biel Morales Parra
Al cine mut, el llenguatge cinematogràfic es basava exclusivament en el muntatge d’imatges en moviment i la interpretació dels actors. Això facilitava la distribució internacional, ja que només calia adaptar els títols intercalats amb la traducció corresponent. Aquest tipus de cinema compartia una gramàtica comuna, que permetia que qualsevol espectador entengués l’història, independentment de la llengua.
L’arribada de les pel·lícules sonores als anys trenta va trencar aquesta universalitat. Es parlaven idiomes concrets, i els estudis havien de repensar la comercialització en els diferents mercats. En aquest context, el doblatge comença a expandir-se com a solució comercial. Mentre en altres països europeus convivien el doblatge i la versió original subtitulada, a Espanya el doblatge va prendre un caire ideològic i polític molt més profund.
Amb la instauració de la dictadura franquista, el doblatge es va convertir en una eina de control cultural i lingüístic. Totes les pel·lícules estrangeres s’havien de doblar al castellà per al “protegir” la llengua i evitar infiltracions d’idees revolucionàries. Es censuraven diàlegs, modificaven escenes i es suavitzaven temes políticament sensibles. La tradició de veure-ho tot doblat va quedar profundament arrelada al l’espectador nacional, que encara avui, influeix en les preferències del públic.
Les conseqüències d’aquella imposició continuen presents en la indústria actual. Molts espectadors continuen prioritzant les pel·lícules doblades, amb una tendència al veure produccions estrangeres (principalment blockbusters de Hollywood) abans que les propostes locals en versió original. Aquest fenòmen afecta directament a la recepció del cinema de proximitat, que parteix amb gran desavantatge davant a les grans produccions que comptem amb estrelles de renom, parlant castellà. A diferència del cas Espanyol, molts països Europeus van optar principalment per el subtitulat, reforçant la identificació del públic amb el cinema de proximitat, facilitant la circulació de produccions nacionals i normalitzant el veure cinema en versió original. Països com Dinamarca i Suècia, van consolidar indústries sòlides, amb públics educats en la diversitat lingüística i menys dependents de súper produccions internacionals doblades.
En definitiva, la imposició històrica del doblatge a Espanya ha generat un hàbit de consum que ha acabat per afectar la percepció del públic general envers al cinema nacional, sovint vist com menys atractiu o menys important. Aquesta manca de valoració repercuteix directament a la indústria: menys públic vol dir menys inversió, menys risc i menys oportunitats de crear obres originals o innovadores. El doblatge, tot i el seus avantatges tècnics i comercials, ha contribuït al crear un cercle que ha dificultat el creixement d’un cinema nacional fort i competitiu.